L'UNICORN
La Clàudia i el Boris eren dos germans molt ben avinguts. De tant en tant es barallaven, això és normal, però de seguida tornaven a ser tan amics com sempre.
Els agradaven molt les bromes. N’hi havia una que feien en tots els àpats de Nadal, Sant Esteve i Reis, es posaven sota de la taula, desfeien els cordons de les sabates del seu pare i en lligaven un a la sabata de l’avi i l’altre a la d’un tiet.
Però les bromes que més els agradaven eren les que es feien entre ells. Treure la cadira de l’altre quan s’anava a asseure, fer-li olorar pebre perquè esternudés, fer-li la traveta, posar-li coses al cap com per exemple una cassola, unes calces de la mare, un got de plàstic o un drap de cuina. Tot sovint feien tancar els ulls a l’altre i li feien una trapelleria. Un dia el Boris va haver de caminar pel passadís amb els ulls tancats i la Clàudia hi havia posat una palangana d’aigua, van fer un bon xipi-xapi, un altre dia el nen va embrutar tota la cara de la seva germana amb un tap de suro negríssim perquè l’havia passat per una flama, també feien mossegar un grill de llimona a l’altre perquè sentís esgarrifances. I el que més els agradava era jugar a fet amagar.
Un dia de ple estiu, totes les finestres de la casa estaven obertes. La Clàudia tenia els ulls tancats i de seguida es va adonar que el Boris li havia lligat una cosa a l’esquena, era una cosa molt lleugera, notava que la tenia més amunt del cap i que li seguia els moviments, es girava si ella es girava, s’abaixava si ella s’ajupia, saltava si ella saltava, però tot ho feia una miqueta més tard.
Era un globus! Però no un globus qualsevol, era un globus en forma d’unicorn.
De sobte va fer una gran ventada i el corrent d’aire es va endur per la finestra la Clàudia i l’unicorn.
En Boris es va quedar amb la boca ben oberta mirant com la seva germana s’allunyava pel cel. Va cridar els pares i els va dir:
--La Clàudia se n’ha anat volant!
--Com que se n’ha anat volant? --va dir la mare --deu estar amagada en algun racó.
--Que sí, que se n’ha anat volant per la finestra.
--Que no veus que això no pot ser? Quan se n’ha anat volant? --va dir el pare.
--Ara mateix, amb un globus lligat a l’esquena.
El Boris va explicar als seus pares el que havia passat, tots es van posar molt tristos i molt nerviosos.
I saps què li havia passat a la Clàudia? Doncs que havia anat al país dels unicorns. N’hi havia molts, de grans, de mitjans i de petits. Eren de tots els colors que ella coneixia, però també d’altres que no havia vist mai. Es va passar molta estona jugant amb aquells cavalls tan estranys que tenen una banya al front. S’ho va passar molt bé. Però al final es va posar molt trista perquè enyorava la família. Quan el seu globus-unicorn ho va veure, de seguida va volar cap a la finestra d’on havien sortit.
Tots es van posar molt contents, la Clàudia els va explicar la seva aventura i els seus pares i el seu germà no sabien si creure-se-la. Però una cosa era clara: havia sortit per la finestra i havia tornat per la finestra amb el globus-unicorn lligat a l’esquena.
Els agradaven molt les bromes. N’hi havia una que feien en tots els àpats de Nadal, Sant Esteve i Reis, es posaven sota de la taula, desfeien els cordons de les sabates del seu pare i en lligaven un a la sabata de l’avi i l’altre a la d’un tiet.
Però les bromes que més els agradaven eren les que es feien entre ells. Treure la cadira de l’altre quan s’anava a asseure, fer-li olorar pebre perquè esternudés, fer-li la traveta, posar-li coses al cap com per exemple una cassola, unes calces de la mare, un got de plàstic o un drap de cuina. Tot sovint feien tancar els ulls a l’altre i li feien una trapelleria. Un dia el Boris va haver de caminar pel passadís amb els ulls tancats i la Clàudia hi havia posat una palangana d’aigua, van fer un bon xipi-xapi, un altre dia el nen va embrutar tota la cara de la seva germana amb un tap de suro negríssim perquè l’havia passat per una flama, també feien mossegar un grill de llimona a l’altre perquè sentís esgarrifances. I el que més els agradava era jugar a fet amagar.
Un dia de ple estiu, totes les finestres de la casa estaven obertes. La Clàudia tenia els ulls tancats i de seguida es va adonar que el Boris li havia lligat una cosa a l’esquena, era una cosa molt lleugera, notava que la tenia més amunt del cap i que li seguia els moviments, es girava si ella es girava, s’abaixava si ella s’ajupia, saltava si ella saltava, però tot ho feia una miqueta més tard.
Era un globus! Però no un globus qualsevol, era un globus en forma d’unicorn.
De sobte va fer una gran ventada i el corrent d’aire es va endur per la finestra la Clàudia i l’unicorn.
En Boris es va quedar amb la boca ben oberta mirant com la seva germana s’allunyava pel cel. Va cridar els pares i els va dir:
--La Clàudia se n’ha anat volant!
--Com que se n’ha anat volant? --va dir la mare --deu estar amagada en algun racó.
--Que sí, que se n’ha anat volant per la finestra.
--Que no veus que això no pot ser? Quan se n’ha anat volant? --va dir el pare.
--Ara mateix, amb un globus lligat a l’esquena.
El Boris va explicar als seus pares el que havia passat, tots es van posar molt tristos i molt nerviosos.
I saps què li havia passat a la Clàudia? Doncs que havia anat al país dels unicorns. N’hi havia molts, de grans, de mitjans i de petits. Eren de tots els colors que ella coneixia, però també d’altres que no havia vist mai. Es va passar molta estona jugant amb aquells cavalls tan estranys que tenen una banya al front. S’ho va passar molt bé. Però al final es va posar molt trista perquè enyorava la família. Quan el seu globus-unicorn ho va veure, de seguida va volar cap a la finestra d’on havien sortit.
Tots es van posar molt contents, la Clàudia els va explicar la seva aventura i els seus pares i el seu germà no sabien si creure-se-la. Però una cosa era clara: havia sortit per la finestra i havia tornat per la finestra amb el globus-unicorn lligat a l’esquena.
