LA NARA I LA LLUM
Un matí d’estiu la Nara estava jugant a la plaça del davant de casa seva, hi havia molts arbres i com que feia molta calor s’hi estava a l’ombra. Va fer una ventada que va moure les fulles i va deixar passar un raig de sol. La Nara s’hi va enfilar i s’hi va fondre. Ella mateixa es va fer llum. No havia sentit mai que això li hagués passat a ningú, per a ella era tota una novetat, estava molt contenta i s’hi va començar a moure, al principi estava molt desorientada.
Molt aviat va veure un senyor que estava buscant el seu gos, se li havia escapat mentre passejaven per la plaça. La Nara va projectar l’ombra del gos i el senyor es va pensar que ja l’havia trobat, però quan s’hi va acostar va veure que el que havia vist no era el gos, era l’ombra del gos i es va posar molt trist. La Nara va decidir no crear il·lusions amb les ombres.
Al cap d’una estona va entrar a l’estudi d’un pintor que mirava el quadre que estava fent, tant des de prop com des de lluny i, que no parava de pensar «A aquest quadre li falta alguna cosa, però què?» La Nara va il·luminar la tela i el pintor va pensar «Ah! Li faltava llum!». La Nara es va posar molt contenta perquè havia ajudat el pintor. Llavors va decidir ajudar tots els pintors que busquessin la llum.
Després va sentir uns homes que treballaven dins d’un túnel molt fosc amb unes llanternes al front, anaven dient que el túnel era molt fosc i s’hi feia difícil treballar. La Nara es va ficar dins del túnel, però va enlluernar els homes, els va fer mal als ulls, els van haver d’aclucar i tampoc no van poder veure-s’hi. La Nara va decidir no enlluernar mai més ningú.
Una mica més tard va passar per una ciutat on acabava de ploure i es va barrejar amb els colors de l’arc de Sant Martí. Tothom es va alegrar molt de veure totes aquelles coloraines al cel. La Nara es va posar molt contenta d’haver causat aquella gran felicitat. Va decidir formar part de l’arc de Sant Martí tantes vegades com pogués.
Al cap d’una estona va passar per la vora d’uns contenidors, se’ls va estar mirant i va veure que al terra hi havia uns vidres trencats i uns papers rebregats. La Nara va fer brillar els vidres que es van escalfar tant que van encendre els papers, una senyora que vivia a la vora els va apagar. La Nara va decidir no fer brillar mai més vidres al costat de qualsevol cosa inflamable.
Tot seguit va passar per la vora d’una taula amb ampolles de molts colors, les va travessar i a la paret es van formar taques dels mateixos colors que les ampolles, n’hi havia una de transparent i no va formar cap taca. La Nara va pensar «No m’havia fixat mai que la llum no fa cap efecte quan travessa coses transparents». Va decidir explicar-ho als seus amics.
Ja feia estona que la Nara s’havia fet llum, havia de tornar a casa i no sabia com fer-ho. Assegut a un banc de la plaça hi havia un senyor que portava un rellotge molt gran. El va il·luminar una mica i va fer la rateta a un arbre de la plaça. La Nara s’hi va ficar i va tornar a terra. Ningú no s’havia adonat que durant una estona la Nara havia desaparegut de la plaça.
Molt aviat va veure un senyor que estava buscant el seu gos, se li havia escapat mentre passejaven per la plaça. La Nara va projectar l’ombra del gos i el senyor es va pensar que ja l’havia trobat, però quan s’hi va acostar va veure que el que havia vist no era el gos, era l’ombra del gos i es va posar molt trist. La Nara va decidir no crear il·lusions amb les ombres.
Al cap d’una estona va entrar a l’estudi d’un pintor que mirava el quadre que estava fent, tant des de prop com des de lluny i, que no parava de pensar «A aquest quadre li falta alguna cosa, però què?» La Nara va il·luminar la tela i el pintor va pensar «Ah! Li faltava llum!». La Nara es va posar molt contenta perquè havia ajudat el pintor. Llavors va decidir ajudar tots els pintors que busquessin la llum.
Després va sentir uns homes que treballaven dins d’un túnel molt fosc amb unes llanternes al front, anaven dient que el túnel era molt fosc i s’hi feia difícil treballar. La Nara es va ficar dins del túnel, però va enlluernar els homes, els va fer mal als ulls, els van haver d’aclucar i tampoc no van poder veure-s’hi. La Nara va decidir no enlluernar mai més ningú.
Una mica més tard va passar per una ciutat on acabava de ploure i es va barrejar amb els colors de l’arc de Sant Martí. Tothom es va alegrar molt de veure totes aquelles coloraines al cel. La Nara es va posar molt contenta d’haver causat aquella gran felicitat. Va decidir formar part de l’arc de Sant Martí tantes vegades com pogués.
Al cap d’una estona va passar per la vora d’uns contenidors, se’ls va estar mirant i va veure que al terra hi havia uns vidres trencats i uns papers rebregats. La Nara va fer brillar els vidres que es van escalfar tant que van encendre els papers, una senyora que vivia a la vora els va apagar. La Nara va decidir no fer brillar mai més vidres al costat de qualsevol cosa inflamable.
Tot seguit va passar per la vora d’una taula amb ampolles de molts colors, les va travessar i a la paret es van formar taques dels mateixos colors que les ampolles, n’hi havia una de transparent i no va formar cap taca. La Nara va pensar «No m’havia fixat mai que la llum no fa cap efecte quan travessa coses transparents». Va decidir explicar-ho als seus amics.
Ja feia estona que la Nara s’havia fet llum, havia de tornar a casa i no sabia com fer-ho. Assegut a un banc de la plaça hi havia un senyor que portava un rellotge molt gran. El va il·luminar una mica i va fer la rateta a un arbre de la plaça. La Nara s’hi va ficar i va tornar a terra. Ningú no s’havia adonat que durant una estona la Nara havia desaparegut de la plaça.
