EL CORDILL
Al rebedor de casa dels avis del Max hi havia un armari que arribava fins al sostre, a la part de baix hi havia coses que es feien servir sovint, com la post de planxar, la planxa, l’escala, l’aspirador o la caixa d’eines. El Max estava tan acostumat a veure-ho que no havia pensat mai què hi podia haver als prestatges de dalt de l’armari.
Un dissabte al matí el Max va anar a casa dels seus avis i l’àvia va dir:
--Avui baixarem la caixa amb les joguines del teu pare.
--I on és?— va preguntar el Max.
--A la part de dalt de tot de l’armari del rebedor ―va contestar l’àvia.
L’avi va treure l’escala, s’hi va enfilar, va treure una caixa bastant gran lligada amb un cordill i va dir a l’àvia:
--Té, agafa-la, però vés en compte perquè pesa bastant.
L’àvia la va agafar i la va deixar al terra del menjador.
Quan els tres ja eren al costat de la caixa, el nus del cordill es va desfer tot sol.
Aquell cordill va començar a moure’s pel menjador com si fos una serp, després per tot el pis. El Max i els seus avis el van empaitar però quan els semblava que ja el tenien, s’amagava, darrere el sofà, sota el llit o darrere de les portes, també s’enroscava en algun lloc, com les potes de la taula i les aixetes de la cuina
Sense que s’ho esperessin, el cordill es va aixecar i es va posar a fer dibuixos de joguines. Després es va ficar pel pany de la porta i va desaparèixer.
Aquella gran sorpresa els va deixar una bona estona sense dir res, només es miraven entre ells, però al final l’àvia va dir:
--Potser que obrim la caixa, ara que ja ens hem calmat!
El Max va obrir la caixa i va anar traient moltes joguines, eren totes les que el cordill havia dibuixat abans d’anar-se’n pel pany de la porta.
Un dissabte al matí el Max va anar a casa dels seus avis i l’àvia va dir:
--Avui baixarem la caixa amb les joguines del teu pare.
--I on és?— va preguntar el Max.
--A la part de dalt de tot de l’armari del rebedor ―va contestar l’àvia.
L’avi va treure l’escala, s’hi va enfilar, va treure una caixa bastant gran lligada amb un cordill i va dir a l’àvia:
--Té, agafa-la, però vés en compte perquè pesa bastant.
L’àvia la va agafar i la va deixar al terra del menjador.
Quan els tres ja eren al costat de la caixa, el nus del cordill es va desfer tot sol.
Aquell cordill va començar a moure’s pel menjador com si fos una serp, després per tot el pis. El Max i els seus avis el van empaitar però quan els semblava que ja el tenien, s’amagava, darrere el sofà, sota el llit o darrere de les portes, també s’enroscava en algun lloc, com les potes de la taula i les aixetes de la cuina
Sense que s’ho esperessin, el cordill es va aixecar i es va posar a fer dibuixos de joguines. Després es va ficar pel pany de la porta i va desaparèixer.
Aquella gran sorpresa els va deixar una bona estona sense dir res, només es miraven entre ells, però al final l’àvia va dir:
--Potser que obrim la caixa, ara que ja ens hem calmat!
El Max va obrir la caixa i va anar traient moltes joguines, eren totes les que el cordill havia dibuixat abans d’anar-se’n pel pany de la porta.
