LA SENYORA MAGDA
A la senyora Magda li va passar un cas com un cabàs.
Un matí d’hivern va sortir de casa seva a les nou per anar a treballar a la botiga on feia de dependenta. Al cap de deu minuts va començar a caure un gran xàfec. Hi havia qui s’amagava sota els balcons o sota els tendals de les botigues, els que tenien pressa s’aixecaven l’abric per tapar-se el cap, els que havien sortit més tard havien pogut agafar el paraigua i caminaven tranquils.
Però per sobre de la senyora Magda no plovia, hi lluïa el sol i per caminar només havia de mirar de no posar els peus a cap toll. La gent veia que hi havia una taca de sol que anava avançant pel carrer, tothom s’hi volia refugiar però no veien la senyora Magda i topaven amb ella. Pobra senyora Magda! No parava de rebre trompades per totes bandes!
Ella vinga queixar-se, però el soroll de la pluja li tapava la veu. Sense mullar-se però tipa de rebre cops, la senyora Magda va arribar a la botiga i va veure que a la porta hi havia un rètol: «Tancat per inventari».
Al començament es va enfadar amb l’amo de la botiga perquè no l’havia avisada, però després es va posar contenta, va pensar que no s’havia mullat i que es podria passar tot el dia a casa fent les seves coses: llegir fins al migdia un llibre que li agradava molt i que no hi havia manera d’acabar, preparar un bon dinar per menjar-se’l amb els seus fills, fer la migdiada, parlar una bona estona per telèfon, mirar la tele i totes les altres coses que li vinguessin de gust.
Pel camí de tornada no es va mullar, però va continuar rebent cops.
Quan va arribar a casa es va adonar que el mirall del rebedor no reflectia la seva imatge, però sí que la va reflectir així que es va treure l’abric.
En aquell moment la senyora Magda va entendre per què tothom li donava trompades pel carrer, però no va poder endevinar per què el sol l’havia acompanyada durant tot el trajecte.
Un matí d’hivern va sortir de casa seva a les nou per anar a treballar a la botiga on feia de dependenta. Al cap de deu minuts va començar a caure un gran xàfec. Hi havia qui s’amagava sota els balcons o sota els tendals de les botigues, els que tenien pressa s’aixecaven l’abric per tapar-se el cap, els que havien sortit més tard havien pogut agafar el paraigua i caminaven tranquils.
Però per sobre de la senyora Magda no plovia, hi lluïa el sol i per caminar només havia de mirar de no posar els peus a cap toll. La gent veia que hi havia una taca de sol que anava avançant pel carrer, tothom s’hi volia refugiar però no veien la senyora Magda i topaven amb ella. Pobra senyora Magda! No parava de rebre trompades per totes bandes!
Ella vinga queixar-se, però el soroll de la pluja li tapava la veu. Sense mullar-se però tipa de rebre cops, la senyora Magda va arribar a la botiga i va veure que a la porta hi havia un rètol: «Tancat per inventari».
Al començament es va enfadar amb l’amo de la botiga perquè no l’havia avisada, però després es va posar contenta, va pensar que no s’havia mullat i que es podria passar tot el dia a casa fent les seves coses: llegir fins al migdia un llibre que li agradava molt i que no hi havia manera d’acabar, preparar un bon dinar per menjar-se’l amb els seus fills, fer la migdiada, parlar una bona estona per telèfon, mirar la tele i totes les altres coses que li vinguessin de gust.
Pel camí de tornada no es va mullar, però va continuar rebent cops.
Quan va arribar a casa es va adonar que el mirall del rebedor no reflectia la seva imatge, però sí que la va reflectir així que es va treure l’abric.
En aquell moment la senyora Magda va entendre per què tothom li donava trompades pel carrer, però no va poder endevinar per què el sol l’havia acompanyada durant tot el trajecte.