LA FÀBRICA DELS NÚVOLS
Un dia el Bryan va anar a visitar una fàbrica molt diferent de les altres. La fàbrica dels núvols.
Abans d’entrar-hi el director li va dir:
--Bon dia, Bryan, estic molt content que hagis vingut fins aquí.
—Feia molt de temps que volia venir perquè la Mònica em va dir que hi havia estat, però també em va dir que no en podia explicar res perquè era un secret.
—És que els nens que ho expliquen se n’obliden.
Aleshores el director de la fàbrica va donar al Bryan una granota i una gorra estèrils transparents i tots dos van entrar a la fàbrica vestits d’aquella manera.
La fàbrica estava molt neta i molt endreçada. No se sentia cap brogit, ni el de les màquines. El silenci era absolut.
Aquella fàbrica no era tota del mateix color, al començament hi havia tota la gradació dels blancs, al mig totes les tonalitats que van des del color ataronjat fins al vermell intens, al final tots els matisos entre el gris clar i el negre com el carbó. Les granotes i les gorres de cadascun dels treballadors tenia exactament el mateix color del lloc on treballava, i el més curiós és que les del Bryan i del director canviaven de color segons on es trobessin.
Després de veure la fàbrica el director va dir al Bryan:
—Ara que ja has vist com es fan els núvols, pots anar a jugar.
—Segur que m’ho passaré molt bé. Hi ha tants núvols i tan diferents! ―va respondre el Bryan.
La primera cosa que va veure van ser molts núvols ballant. Alguns ho feien en rotllana, d’altres per parelles, o sols, o saltant, o movent només un tros com si fossin els braços i les cames, o anant endavant i endarrere i, de moltes altres maneres.
El Bryan es va quedar mirant aquell espectacle sense moure’s, però al cap d’una estona es va posar a jugar.
Va començar a saltar com en un llit elàstic, va passar d’un núvol a l’altre com si fos un tobogan, va anar fent la croqueta de núvol en núvol. Va fer tot el que sabia fer i tot el que se li va anar acudint. També anava passant per núvols de tots els colors.
Quan es va acabar el dia el director de la fàbrica li va dir:
—Ara ja has jugat prou i te n’has d’anar cap a casa.
—No em puc quedar una estona més? ―va dir el Bryan.
—No, perquè cada dia ve un nen diferent --li va contestar el director.
També li va dir:
—Recorda’t que si expliques el que has vist aquí, te n’oblidaràs.
Què havia de fer el Bryan? Si explicava que havia anat a la fàbrica dels núvols se n’oblidaria, però un secret tan gran és molt difícil de guardar.
A l’hora de sopar la seva mare li va dir:
—Com és que avui t’encantes tant? Va menja, que te n’has d’anar a dormir aviat.
Un cop al llit, el Bryan va estar rumiant què havia de fer, però es va adormir de seguida, això sí, va somiar que tornava a estar a la fàbrica dels núvols. A partir d’aleshores ho va somiar cada nit.
L’endemà, quan anava a l’escola, el Bryan no deixava de mirar el cel, va ensopegar i va caure, després va haver de fer un gran esforç per mirar a terra.
Quan va arribar a l’escola va fer un gran somriure a la Mònica, ella de seguida va entendre que el Bryan també havia anat a aquella fàbrica tan especial.
Aquell dia al cel hi havia molts núvols i a l’hora del pati el Bryan i la Mònica no van fer res més que mirar-los.
El Pau, el millor amic del Bryan, li va preguntar:
— Com és que avui no jugues a futbol?
—Perquè miro els núvols. Mira que són macos. Ara aquell sembla un elefant! I aquells dues barques! Allà hi ha un bosc! ―va dir el Bryan.
I el Pau va respondre:
—Sí, els núvols són molt macos, però mirar-los és molt avorrit, a mi m’agrada jugar a futbol.
A partir d’aquell dia el Bryan i la Mònica es passaven tota l’hora del pati mirant el cel, parlaven dels núvols, feien dibuixos, es miraven i se somreien. Es van fer molt amics.
Va arribar el final de curs i la mestra va dir als nens que a la portada de l’àlbum pintessin alguna cosa del cel. Uns quants van pintar un sol molt gros amb ulls i boca, a vegades també hi pintaven ocells o núvols, uns altres nens van pintar una lluna que també tenia cara i estava acompanyada d’estrelles, el Bryan i la Mònica van pintar la fàbrica que havien anat a veure no feia gaire.
La Mírian van dir:
—Si heu fet un dibuix igual!
I la mestra que ho havia sentit els va fer l’ullet i va dir:
—És que el que més els interessa és com es fan els núvols. A mi també.
Abans d’entrar-hi el director li va dir:
--Bon dia, Bryan, estic molt content que hagis vingut fins aquí.
—Feia molt de temps que volia venir perquè la Mònica em va dir que hi havia estat, però també em va dir que no en podia explicar res perquè era un secret.
—És que els nens que ho expliquen se n’obliden.
Aleshores el director de la fàbrica va donar al Bryan una granota i una gorra estèrils transparents i tots dos van entrar a la fàbrica vestits d’aquella manera.
La fàbrica estava molt neta i molt endreçada. No se sentia cap brogit, ni el de les màquines. El silenci era absolut.
Aquella fàbrica no era tota del mateix color, al començament hi havia tota la gradació dels blancs, al mig totes les tonalitats que van des del color ataronjat fins al vermell intens, al final tots els matisos entre el gris clar i el negre com el carbó. Les granotes i les gorres de cadascun dels treballadors tenia exactament el mateix color del lloc on treballava, i el més curiós és que les del Bryan i del director canviaven de color segons on es trobessin.
Després de veure la fàbrica el director va dir al Bryan:
—Ara que ja has vist com es fan els núvols, pots anar a jugar.
—Segur que m’ho passaré molt bé. Hi ha tants núvols i tan diferents! ―va respondre el Bryan.
La primera cosa que va veure van ser molts núvols ballant. Alguns ho feien en rotllana, d’altres per parelles, o sols, o saltant, o movent només un tros com si fossin els braços i les cames, o anant endavant i endarrere i, de moltes altres maneres.
El Bryan es va quedar mirant aquell espectacle sense moure’s, però al cap d’una estona es va posar a jugar.
Va començar a saltar com en un llit elàstic, va passar d’un núvol a l’altre com si fos un tobogan, va anar fent la croqueta de núvol en núvol. Va fer tot el que sabia fer i tot el que se li va anar acudint. També anava passant per núvols de tots els colors.
Quan es va acabar el dia el director de la fàbrica li va dir:
—Ara ja has jugat prou i te n’has d’anar cap a casa.
—No em puc quedar una estona més? ―va dir el Bryan.
—No, perquè cada dia ve un nen diferent --li va contestar el director.
També li va dir:
—Recorda’t que si expliques el que has vist aquí, te n’oblidaràs.
Què havia de fer el Bryan? Si explicava que havia anat a la fàbrica dels núvols se n’oblidaria, però un secret tan gran és molt difícil de guardar.
A l’hora de sopar la seva mare li va dir:
—Com és que avui t’encantes tant? Va menja, que te n’has d’anar a dormir aviat.
Un cop al llit, el Bryan va estar rumiant què havia de fer, però es va adormir de seguida, això sí, va somiar que tornava a estar a la fàbrica dels núvols. A partir d’aleshores ho va somiar cada nit.
L’endemà, quan anava a l’escola, el Bryan no deixava de mirar el cel, va ensopegar i va caure, després va haver de fer un gran esforç per mirar a terra.
Quan va arribar a l’escola va fer un gran somriure a la Mònica, ella de seguida va entendre que el Bryan també havia anat a aquella fàbrica tan especial.
Aquell dia al cel hi havia molts núvols i a l’hora del pati el Bryan i la Mònica no van fer res més que mirar-los.
El Pau, el millor amic del Bryan, li va preguntar:
— Com és que avui no jugues a futbol?
—Perquè miro els núvols. Mira que són macos. Ara aquell sembla un elefant! I aquells dues barques! Allà hi ha un bosc! ―va dir el Bryan.
I el Pau va respondre:
—Sí, els núvols són molt macos, però mirar-los és molt avorrit, a mi m’agrada jugar a futbol.
A partir d’aquell dia el Bryan i la Mònica es passaven tota l’hora del pati mirant el cel, parlaven dels núvols, feien dibuixos, es miraven i se somreien. Es van fer molt amics.
Va arribar el final de curs i la mestra va dir als nens que a la portada de l’àlbum pintessin alguna cosa del cel. Uns quants van pintar un sol molt gros amb ulls i boca, a vegades també hi pintaven ocells o núvols, uns altres nens van pintar una lluna que també tenia cara i estava acompanyada d’estrelles, el Bryan i la Mònica van pintar la fàbrica que havien anat a veure no feia gaire.
La Mírian van dir:
—Si heu fet un dibuix igual!
I la mestra que ho havia sentit els va fer l’ullet i va dir:
—És que el que més els interessa és com es fan els núvols. A mi també.
