EL SENYOR JOSEP
El senyor Josep era l’home més vell d’un poble de pagès. Sempre estava mirant el cel, tant de dia com de nit. De dia mirava el cel serè, el cel fosc de les tempestes, l’Arc de Sant Martí... Mirava tots els cels. I sobretot els núvols, perquè són molt inquiets i molt capritxosos i canvien de forma sense parar, de nit mirava les estrelles, les coneixia totes i sabia el nom de totes les constel·lacions. Si hagués pogut hauria mirat tot l’univers sencer.
Quan era petit li deien «l’astrònom» i quan ja era vell li deien «el senyor astrònom». Durant moltíssims anys tothom li preguntava quin temps faria i no s’equivocava mai.
Però al poble va començar a haver-hi teles a algunes cases i un dia ja n’hi havia a totes. La gent mirava l’home del temps. Tothom parlava amb el senyor Josep perquè era molt simpàtic, però ja ningú no li preguntava si plouria, o nevaria, o faria vent i aquestes coses, perquè la gent ja havia oblidat per què li deien «el senyor astrònom». A ell li sabia molt de greu.
Un dia la Laia va preguntar a la seva mare:
--Com és que al senyor Josep li diuen «el senyor astrònom»?
—Perquè sempre li han dit així ―li va dir.
Aquesta resposta no va convèncer la Laia i va continuar preguntant:
--Com és que al senyor Josep li diuen «el senyor astrònom»?
--Perquè sempre bada--va dir-li el carnisser.
La mestra, que era una impertinent, li va dir:
--No sé per què li diuen així, si fa faltes d’ortografia!
—I a mi què m’expliques! —li va dir la veïna.
El seu pare li va dir: «Tu i les teves preguntes...»
I la Laia va anar preguntant i preguntant però no hi havia manera de treure’n l’entrellat.
Però com no hi havia caigut abans? La gent gran del poble no ho sabia, però segur que el Marcel que era el nét del senyor Josep i el millor amic de la Laia sí que ho sabia.
Un dissabte al matí la Laia ho va preguntar al Marcel i ell li va contestar:
—Em sembla que el meu avi és màgic perquè sempre endevina el temps que farà i no s’equivoca mai.
Quan era petit li deien «l’astrònom» i quan ja era vell li deien «el senyor astrònom». Durant moltíssims anys tothom li preguntava quin temps faria i no s’equivocava mai.
Però al poble va començar a haver-hi teles a algunes cases i un dia ja n’hi havia a totes. La gent mirava l’home del temps. Tothom parlava amb el senyor Josep perquè era molt simpàtic, però ja ningú no li preguntava si plouria, o nevaria, o faria vent i aquestes coses, perquè la gent ja havia oblidat per què li deien «el senyor astrònom». A ell li sabia molt de greu.
Un dia la Laia va preguntar a la seva mare:
--Com és que al senyor Josep li diuen «el senyor astrònom»?
—Perquè sempre li han dit així ―li va dir.
Aquesta resposta no va convèncer la Laia i va continuar preguntant:
--Com és que al senyor Josep li diuen «el senyor astrònom»?
--Perquè sempre bada--va dir-li el carnisser.
La mestra, que era una impertinent, li va dir:
--No sé per què li diuen així, si fa faltes d’ortografia!
—I a mi què m’expliques! —li va dir la veïna.
El seu pare li va dir: «Tu i les teves preguntes...»
I la Laia va anar preguntant i preguntant però no hi havia manera de treure’n l’entrellat.
Però com no hi havia caigut abans? La gent gran del poble no ho sabia, però segur que el Marcel que era el nét del senyor Josep i el millor amic de la Laia sí que ho sabia.
Un dissabte al matí la Laia ho va preguntar al Marcel i ell li va contestar:
—Em sembla que el meu avi és màgic perquè sempre endevina el temps que farà i no s’equivoca mai.
