LA GOTA DE ROSADA
Un matí una gota de rosada va dir a les seves companyes que volia fer un viatge, volia conèixer món. Les altres se la van mirar una mica espantades, però ella estava ben decidida, els va dir adeu i se’n va anar.
No tenia gaire clar per on aniria, però al cap d’una estona va arribar al país dels telescopis i els prismàtics. Es va posar a mirar per totes les lents. Primer per les dels telescopis. Sabia que tot el que veia era molt maco, però també molt lluny, massa lluny, veia un trosset de les constel·lacions, unes llumenetes molt petites que eren les estrelles, també va veure planetes. Quan va arribar als prismàtics es va animar perquè va veure coses que estaven més a la vora, després de mirar-s’ho bé, es va decidir per anar al país dels mapes.
Com que era valenta però no esbojarrada, un cop allí va rumiar com s’hi havia de moure. Primer recorreria tots els continents i després totes les illes, començant per les més grans i acabant per les més petites. Dels continents va resseguir-ne la silueta, es va passejar per les muntanyes i les valls, va anar per la vora de totes el rius. El mateix va fer amb les illes.
Una de molt petitona era l’illa dels fòssils, una encara més petita la de la porcellana i la més petita de totes la de les estalactites i les estalagmites.
Quan anava per l’illa dels fòssils, va contemplar amb atenció totes les plantes i tots els animals que havien quedat atrapats en les pedres, va passar entre les costelles de peixos i ocells, va veure ossos de dinosaures, no parava de moure’s, en arribar als caragols en resseguia l’espiral, era molt divertit, perquè quan arribava al final agafava impuls i anava cap a un altre fòssil.
A l’illa de la porcellana tot era lluent, fràgil i a vegades d’una gran transparència, havia d’anar en molt de compte, no s’aturava mai per no fer cap esquerda. Va entrar i va sortir d’un joc de tasses decorades amb motius de caça, va acariciar la cara d’una nina, es va passejar per una plata amb unes flors esmaltades que li van agradar molt, va contemplar la puresa dels colors, la brillantor de l’or, va resseguir el relleu de les estatuetes.
L’última illa estava plena d’aigua i de coves molt fosques amb llacs al fons de tot i uns paisatges de pedra com no n’havia vist mai. Ja sabia que podia anar per on volgués però mai per la punta de les estalactites perquè podria confondre’s amb l’última gota i estimbar-se, també sabia que quan voltés per les estalagmites no s’havia d’acostar massa a l’aigua, podria caure. Va recórrer moltes estalactites i estalagmites. De cop va veure una estalagmita preciosa, semblava una columna amb tot de relleus que semblaven estàtues, es va posar a voltejar-la, va veure la forma d’una cara, es va distreure i va caure a l’aigua.
Mentre anava caient va tenir temps de pensar que aquell viatge havia valgut la pena, també que un dia podria pujar cap a un núvol, que després podria tornar a caure a la terra en forma de pluja i podria fer viatges per altres llocs meravellosos.
No tenia gaire clar per on aniria, però al cap d’una estona va arribar al país dels telescopis i els prismàtics. Es va posar a mirar per totes les lents. Primer per les dels telescopis. Sabia que tot el que veia era molt maco, però també molt lluny, massa lluny, veia un trosset de les constel·lacions, unes llumenetes molt petites que eren les estrelles, també va veure planetes. Quan va arribar als prismàtics es va animar perquè va veure coses que estaven més a la vora, després de mirar-s’ho bé, es va decidir per anar al país dels mapes.
Com que era valenta però no esbojarrada, un cop allí va rumiar com s’hi havia de moure. Primer recorreria tots els continents i després totes les illes, començant per les més grans i acabant per les més petites. Dels continents va resseguir-ne la silueta, es va passejar per les muntanyes i les valls, va anar per la vora de totes el rius. El mateix va fer amb les illes.
Una de molt petitona era l’illa dels fòssils, una encara més petita la de la porcellana i la més petita de totes la de les estalactites i les estalagmites.
Quan anava per l’illa dels fòssils, va contemplar amb atenció totes les plantes i tots els animals que havien quedat atrapats en les pedres, va passar entre les costelles de peixos i ocells, va veure ossos de dinosaures, no parava de moure’s, en arribar als caragols en resseguia l’espiral, era molt divertit, perquè quan arribava al final agafava impuls i anava cap a un altre fòssil.
A l’illa de la porcellana tot era lluent, fràgil i a vegades d’una gran transparència, havia d’anar en molt de compte, no s’aturava mai per no fer cap esquerda. Va entrar i va sortir d’un joc de tasses decorades amb motius de caça, va acariciar la cara d’una nina, es va passejar per una plata amb unes flors esmaltades que li van agradar molt, va contemplar la puresa dels colors, la brillantor de l’or, va resseguir el relleu de les estatuetes.
L’última illa estava plena d’aigua i de coves molt fosques amb llacs al fons de tot i uns paisatges de pedra com no n’havia vist mai. Ja sabia que podia anar per on volgués però mai per la punta de les estalactites perquè podria confondre’s amb l’última gota i estimbar-se, també sabia que quan voltés per les estalagmites no s’havia d’acostar massa a l’aigua, podria caure. Va recórrer moltes estalactites i estalagmites. De cop va veure una estalagmita preciosa, semblava una columna amb tot de relleus que semblaven estàtues, es va posar a voltejar-la, va veure la forma d’una cara, es va distreure i va caure a l’aigua.
Mentre anava caient va tenir temps de pensar que aquell viatge havia valgut la pena, també que un dia podria pujar cap a un núvol, que després podria tornar a caure a la terra en forma de pluja i podria fer viatges per altres llocs meravellosos.