EL TEMPS
Una vegada el temps va sortir de casa seva per saber què era per a les persones.
Per a algunes era com tot d’ampolles de cava d’on sortia molta escuma després que els taps sortissin disparats cap amunt. Eren les persones que estaven alegres.
Per a les persones tristes era com la pluja que regalima pel vidre d’una finestra.
D’altres persones el veien com un punt, eren les que estaven molt concentrades en el que estaven fent.
Es va adonar que per a alguns era com una línia, però no era igual per a tothom. Per als que estaven serens era com una línia lleugerament ondulada, per als que estaven avorrits era com una línia llarguíssima que no s’acabava mai, per als que estaven neguitosos era com una línia amb moltes punxes cap amunt i cap avall.
Quan una conversa era tranquil·la i tothom escoltava a tothom era com els moviments d’un acordió, i quan tothom parlava alhora era com si tot de timbals toquessin alhora de qualsevol manera.
Per a les persones enamorades era com les frèsies, que deixen anar el seu perfum a estones perquè tothom en noti la presència i l’absència.
Si naixia un nen, prenia tots els colors de l’Arc de Sant Martí, i si algú moria, prenia un color negre, negríssim.
En les situacions molt agradables, era tan suau com un peluix.
Quan el temps va tornar a casa seva havia après dues coses, que molta gent tenia l’obsessió de mesurar-lo amb rellotges o altres instruments i, que per a cada persona podia ser de totes aquestes maneres, que depenia del moment que estaven vivint.
Per a algunes era com tot d’ampolles de cava d’on sortia molta escuma després que els taps sortissin disparats cap amunt. Eren les persones que estaven alegres.
Per a les persones tristes era com la pluja que regalima pel vidre d’una finestra.
D’altres persones el veien com un punt, eren les que estaven molt concentrades en el que estaven fent.
Es va adonar que per a alguns era com una línia, però no era igual per a tothom. Per als que estaven serens era com una línia lleugerament ondulada, per als que estaven avorrits era com una línia llarguíssima que no s’acabava mai, per als que estaven neguitosos era com una línia amb moltes punxes cap amunt i cap avall.
Quan una conversa era tranquil·la i tothom escoltava a tothom era com els moviments d’un acordió, i quan tothom parlava alhora era com si tot de timbals toquessin alhora de qualsevol manera.
Per a les persones enamorades era com les frèsies, que deixen anar el seu perfum a estones perquè tothom en noti la presència i l’absència.
Si naixia un nen, prenia tots els colors de l’Arc de Sant Martí, i si algú moria, prenia un color negre, negríssim.
En les situacions molt agradables, era tan suau com un peluix.
Quan el temps va tornar a casa seva havia après dues coses, que molta gent tenia l’obsessió de mesurar-lo amb rellotges o altres instruments i, que per a cada persona podia ser de totes aquestes maneres, que depenia del moment que estaven vivint.