LA VALENTIONETA
El senyor Valentí i la senyora Valentina eren uns iaios molt estimats al seu barri perquè eren molt simpàtics. Tothom els deia «els inventors» i pensaven que estaven una mica tocats del bolet perquè sempre tenien idees de bombero i, com que tenien temps i un taller molt gran, construïen tot el que se’ls anava acudint.
Havien construït el valentibot, un robot amb unes pinces de color vermell que servia per posar la roba dins de la màquina de rentar, però la trencava; la valentigüera, una trituradora de residus connectada a una aigüera, de seguida se’ls va embussar la canonada i van haver de cridar una empresa de desembussaments; el valentirador, un aspirador supersònic que els va trencar tots els mobles.
Però ells no defallien.
Un matí la senyora Valentina va dir al seu marit:
--I si féssim una valentioneta?
Què havien de fer per construir-la? Primer de tot un bon dibuix, després calcular les peces que necessitarien i anar buscar trossos de cotxes, motos, tractors i barcos. No havien de comprar ni claus, ni cargols, ni femelles, ni eines, perquè de tantes coses que havien construït, ja ho tenien tot.
Es van posar a treballar, es van passar més d’un any tallant, soldant, lligant, collant, clavant, pintant... I per fi un dia van acabar valentioneta. Hi van posar benzina i es van enlairar.
No volaven tan amunt com els avions, però podien veure les teulades, els carrers, els cotxes, els rius, el mar.
El senyor Valentí i la senyora Valentina sortien cada diumenge a fer una volta pel cel. La valentioneta no portava GPS, però això no els importava gaire. Quan volien anar a un lloc, s’estudiaven bé les carreteres i els camins que hi duien i els seguien com ho fan els cotxes, però des de dalt. Com que anaven pel cel, els era igual volar per sobre d’una autopista o d’un camí estret.
Durant el temps que van fer servir la valentioneta, el senyor Valentí i la senyora Valentina van passar moltes peripècies. Un dia va ploure a bots i barrals no podien veure res, l’endemà van posar dos raspalls de dents que feien d’eixugaparabrises. Un dia feia molt de vent i es van haver d’agafar perquè la valentioneta es movia, l’endemà van posar sacs d’arròs a cada banda de l’aparell perquè tingués estabilitat. Un dia feia mala mar, es van passar molta estona mirant les onades i una de molt alta va arribar fins a la panxa de la valentioneta, l’endemà van enganxar-hi el pneumàtic d’un cotxe vell. Un dia els vidres es van entelar i no podien veure el camí, l’endemà van agafar un assecador de cabell i sempre el duien a bord.
Però el pitjor de tot va ser un dia en què el cel es va omplir de núvols grisos i espessos, el cel es va anar ennuvolant, ennuvolant, i els núvols es feien cada cop més foscos. La valentioneta es va ficar dins del núvol més negre de tots. El senyor Valentí i la senyora Valentina no sabien on eren, no sabien si avançaven o volaven donant voltes, no sabien si volaven alt o baix. No sabien res de res. Ni si podrien sortir d’aquell núvol tan fosc i tan espès. Després de passar molta estona fets un sac de nervis, van poder sortir del núvol i se’n van tornar cap a casa molt espantats.
L’endemà el senyor Valentí i la senyora Valentina es van comprar uns estels molt grans i amb moltes coloraines.
Ara ja no volen amb la valentioneta, ara fan volar els estels.
Havien construït el valentibot, un robot amb unes pinces de color vermell que servia per posar la roba dins de la màquina de rentar, però la trencava; la valentigüera, una trituradora de residus connectada a una aigüera, de seguida se’ls va embussar la canonada i van haver de cridar una empresa de desembussaments; el valentirador, un aspirador supersònic que els va trencar tots els mobles.
Però ells no defallien.
Un matí la senyora Valentina va dir al seu marit:
--I si féssim una valentioneta?
Què havien de fer per construir-la? Primer de tot un bon dibuix, després calcular les peces que necessitarien i anar buscar trossos de cotxes, motos, tractors i barcos. No havien de comprar ni claus, ni cargols, ni femelles, ni eines, perquè de tantes coses que havien construït, ja ho tenien tot.
Es van posar a treballar, es van passar més d’un any tallant, soldant, lligant, collant, clavant, pintant... I per fi un dia van acabar valentioneta. Hi van posar benzina i es van enlairar.
No volaven tan amunt com els avions, però podien veure les teulades, els carrers, els cotxes, els rius, el mar.
El senyor Valentí i la senyora Valentina sortien cada diumenge a fer una volta pel cel. La valentioneta no portava GPS, però això no els importava gaire. Quan volien anar a un lloc, s’estudiaven bé les carreteres i els camins que hi duien i els seguien com ho fan els cotxes, però des de dalt. Com que anaven pel cel, els era igual volar per sobre d’una autopista o d’un camí estret.
Durant el temps que van fer servir la valentioneta, el senyor Valentí i la senyora Valentina van passar moltes peripècies. Un dia va ploure a bots i barrals no podien veure res, l’endemà van posar dos raspalls de dents que feien d’eixugaparabrises. Un dia feia molt de vent i es van haver d’agafar perquè la valentioneta es movia, l’endemà van posar sacs d’arròs a cada banda de l’aparell perquè tingués estabilitat. Un dia feia mala mar, es van passar molta estona mirant les onades i una de molt alta va arribar fins a la panxa de la valentioneta, l’endemà van enganxar-hi el pneumàtic d’un cotxe vell. Un dia els vidres es van entelar i no podien veure el camí, l’endemà van agafar un assecador de cabell i sempre el duien a bord.
Però el pitjor de tot va ser un dia en què el cel es va omplir de núvols grisos i espessos, el cel es va anar ennuvolant, ennuvolant, i els núvols es feien cada cop més foscos. La valentioneta es va ficar dins del núvol més negre de tots. El senyor Valentí i la senyora Valentina no sabien on eren, no sabien si avançaven o volaven donant voltes, no sabien si volaven alt o baix. No sabien res de res. Ni si podrien sortir d’aquell núvol tan fosc i tan espès. Després de passar molta estona fets un sac de nervis, van poder sortir del núvol i se’n van tornar cap a casa molt espantats.
L’endemà el senyor Valentí i la senyora Valentina es van comprar uns estels molt grans i amb moltes coloraines.
Ara ja no volen amb la valentioneta, ara fan volar els estels.
