LA CLAU
Un matí de primavera l’Oriol, l’Abdel, el Max i la Valèria jugaven a pilota a la vora d’un rierol.
El Max va donar un impuls molt fort a la pilota i la va llançar a l’aigua. Com que se li havia escapat a ell, li va tocar ell anar-la a buscar. Va entrar a l’aigua, va agafar la pilota i va prendre tanta empenta per llançar-la als seus amics, que va caure de cul al rierol.
L’aigua baixava amb molta força i es va endur una xancleta del Max. Els que eren a la riba van anar corrents per veure si l’aturava alguna pedra i la podien agafar, el Max va anar caminant rierol avall.
Van trobar la xancleta darrere d’un arbre molt gran caigut al rierol. La Valèria la va agafar i va veure que d’una branca penjava una clau d’or. Li va costar molt abastar-la.
Quan ja la tenia a la mà, la clau va començar a estirar-la cap a un lloc desconegut, era com si un imant l’atragués amb molta força. La va dur fins a la porta d’una casa. Tots els altres la van seguir.
—Quina cosa més estranya, aquesta casa no l’havia vista mai! —va dir l’Abdel.
Els altres tampoc no l’havien vista.
Van obrir la porta. Dins tot era netedat i silenci, la decoració era com a les pel·lícules antigues.
La Valèria va dir:
—Oh! Les agulles del rellotge de paret han caigut a terra!
I és que en aquella casa el temps s’havia aturat.
—Podem mirar què hi ha, no? —va dir l’Oriol.
Van començar a anar per les habitacions, remenaven els armaris i els calaixos, s’asseien a les cadires, s’estiraven als llits...
L’Abdel va veure una línia vermella a la paret i la va anar resseguint fins que va trobar una finestra rodona i va crudar:
—Mireu, mireu!
Tots hi van anar i van veure que darrere els vidres hi havia un calidoscopi gegant. Les figures eren de molts colors, precioses.
Com que la línia continuava la van anar seguint fins que van arribar a un teatre de titelles. S’hi estava representant una obra però no hi havia ningú que mogués els personatges perquè no tenien fils. Sobretot els va agradar un senyor amb barret i tot el cos ple de bombetes d’arbre de Nadal.
Seguint la línia van veure unes columnes de vidre amb foc a dins. Les van tocar, estaven glaçades.
I van anar seguint la línia i van anar trobant coses meravelloses.
Al final van arribar davant d’una porta de fusta. La van obrir i van veure que a fora hi havia neu. Van fer una guerra de boles i un ninot.
Havien de tornar a casa, però, com?
Va sortir un sol que escalfava molt i va fondre la neu. De l’aigua en va sortir un fil. El van seguir i van arribar a la vora del rierol. Just on havien estat jugant a pilota. Allí era el mateix dia de primavera d’abans de començar l’aventura.
Quin secret més gran que tenien! Una casa encantada!
Havien de buscar un amagatall per a la clau.
El Max va dir:
—Mireu, aquell arbre té el tronc foradat! Què us sembla si hi posem la clau?
—Ui! Si abans no hi era! Sí, sí que hi podríem posar la clau! —va dir la Valèria
L’Oriol i l’Abdel hi van estar d’acord.
Quan la clau ja era dins, el tronc es va tancar, era com si l’arbre se l’hagués empassada.
Es van emportar un disgust molt gran, però el Max va passar la mà per davant i l’arbre es va tornar a obrir. Tots el van imitar i l’arbre s’anava obrint i tancant.
Ja havien trobat la manera de guardar el seu secret! Podien tornar a la casa encantada sempre que volguessin!
El Max va donar un impuls molt fort a la pilota i la va llançar a l’aigua. Com que se li havia escapat a ell, li va tocar ell anar-la a buscar. Va entrar a l’aigua, va agafar la pilota i va prendre tanta empenta per llançar-la als seus amics, que va caure de cul al rierol.
L’aigua baixava amb molta força i es va endur una xancleta del Max. Els que eren a la riba van anar corrents per veure si l’aturava alguna pedra i la podien agafar, el Max va anar caminant rierol avall.
Van trobar la xancleta darrere d’un arbre molt gran caigut al rierol. La Valèria la va agafar i va veure que d’una branca penjava una clau d’or. Li va costar molt abastar-la.
Quan ja la tenia a la mà, la clau va començar a estirar-la cap a un lloc desconegut, era com si un imant l’atragués amb molta força. La va dur fins a la porta d’una casa. Tots els altres la van seguir.
—Quina cosa més estranya, aquesta casa no l’havia vista mai! —va dir l’Abdel.
Els altres tampoc no l’havien vista.
Van obrir la porta. Dins tot era netedat i silenci, la decoració era com a les pel·lícules antigues.
La Valèria va dir:
—Oh! Les agulles del rellotge de paret han caigut a terra!
I és que en aquella casa el temps s’havia aturat.
—Podem mirar què hi ha, no? —va dir l’Oriol.
Van començar a anar per les habitacions, remenaven els armaris i els calaixos, s’asseien a les cadires, s’estiraven als llits...
L’Abdel va veure una línia vermella a la paret i la va anar resseguint fins que va trobar una finestra rodona i va crudar:
—Mireu, mireu!
Tots hi van anar i van veure que darrere els vidres hi havia un calidoscopi gegant. Les figures eren de molts colors, precioses.
Com que la línia continuava la van anar seguint fins que van arribar a un teatre de titelles. S’hi estava representant una obra però no hi havia ningú que mogués els personatges perquè no tenien fils. Sobretot els va agradar un senyor amb barret i tot el cos ple de bombetes d’arbre de Nadal.
Seguint la línia van veure unes columnes de vidre amb foc a dins. Les van tocar, estaven glaçades.
I van anar seguint la línia i van anar trobant coses meravelloses.
Al final van arribar davant d’una porta de fusta. La van obrir i van veure que a fora hi havia neu. Van fer una guerra de boles i un ninot.
Havien de tornar a casa, però, com?
Va sortir un sol que escalfava molt i va fondre la neu. De l’aigua en va sortir un fil. El van seguir i van arribar a la vora del rierol. Just on havien estat jugant a pilota. Allí era el mateix dia de primavera d’abans de començar l’aventura.
Quin secret més gran que tenien! Una casa encantada!
Havien de buscar un amagatall per a la clau.
El Max va dir:
—Mireu, aquell arbre té el tronc foradat! Què us sembla si hi posem la clau?
—Ui! Si abans no hi era! Sí, sí que hi podríem posar la clau! —va dir la Valèria
L’Oriol i l’Abdel hi van estar d’acord.
Quan la clau ja era dins, el tronc es va tancar, era com si l’arbre se l’hagués empassada.
Es van emportar un disgust molt gran, però el Max va passar la mà per davant i l’arbre es va tornar a obrir. Tots el van imitar i l’arbre s’anava obrint i tancant.
Ja havien trobat la manera de guardar el seu secret! Podien tornar a la casa encantada sempre que volguessin!