EL VANO
La senyora Pilar estava de vacances en un poble de la platja on hi havia molts arbres. Un dia que feia molta calor estava asseguda a la taula de la terrassa i va dir al seu nét:
--Uf, quina calor! Passa’m el vano!
La senyora Pilar va començar a ventar-se i la calor li va anar passant.
Aleshores es va anar aixecant un airet lleuger que tots els estiuejants van agrair. Però aquella briseta es va anar fent més intensa, tant intensa que el mar es va embravir, la sorra va arrebossar tots els que estaven prenent el sol i les tovalloles van començar a voleiar.
La gent deia:
--Reculli-ho tot ben de pressa, hem de tornar a casa abans no esclati una tempesta!
I la tempesta va esclatar. El vent va arrencar molts arbres, el cel es va enfosquir, els llamps l’esquinçaven, els trons eixordaven i la pluja era tan espessa que semblava una paret.
Després el vent va començar a arremolinar-se i tothom tenia por que hi hagués un petit tornado.
L’home que tenia la torre allà on els remolins eren més forts, va preguntar al vent:
--Vent, per què bufes tan fort?
--Perquè la tempesta m’ha empès ―va dir el vent.
I després va preguntar a la tempesta:
--Tempesta, per què has esclatat?
--Perquè el mar s’ha embravit i la sorra s’ha aixecat ―va dir la tempesta.
I després va preguntar al mar i a la sorra:
--Mar, per què t’has embravit? Sorra, per què t’has aixecat?
--Perquè la brisa s’ha fet forta i ens ha mogut ―van dir alhora el mar i la sorra.
I després va preguntar a la brisa:
--Brisa, per què t’has aixecat?
--Perquè la senyora Pilar s’ha ventat ―va dir la brisa.
La senyora Pilar va deixar el vano a sobre la taula i va dir:
--Ui, quina fresqueta!
--Uf, quina calor! Passa’m el vano!
La senyora Pilar va començar a ventar-se i la calor li va anar passant.
Aleshores es va anar aixecant un airet lleuger que tots els estiuejants van agrair. Però aquella briseta es va anar fent més intensa, tant intensa que el mar es va embravir, la sorra va arrebossar tots els que estaven prenent el sol i les tovalloles van començar a voleiar.
La gent deia:
--Reculli-ho tot ben de pressa, hem de tornar a casa abans no esclati una tempesta!
I la tempesta va esclatar. El vent va arrencar molts arbres, el cel es va enfosquir, els llamps l’esquinçaven, els trons eixordaven i la pluja era tan espessa que semblava una paret.
Després el vent va començar a arremolinar-se i tothom tenia por que hi hagués un petit tornado.
L’home que tenia la torre allà on els remolins eren més forts, va preguntar al vent:
--Vent, per què bufes tan fort?
--Perquè la tempesta m’ha empès ―va dir el vent.
I després va preguntar a la tempesta:
--Tempesta, per què has esclatat?
--Perquè el mar s’ha embravit i la sorra s’ha aixecat ―va dir la tempesta.
I després va preguntar al mar i a la sorra:
--Mar, per què t’has embravit? Sorra, per què t’has aixecat?
--Perquè la brisa s’ha fet forta i ens ha mogut ―van dir alhora el mar i la sorra.
I després va preguntar a la brisa:
--Brisa, per què t’has aixecat?
--Perquè la senyora Pilar s’ha ventat ―va dir la brisa.
La senyora Pilar va deixar el vano a sobre la taula i va dir:
--Ui, quina fresqueta!
