EL DIA DE LA MÚSICA
Un matí, quan el Nil es va despertar, va sentir que els cotxes, les motos i els trens no feien soroll. Feien música!
Tots els vehicles tocaven la mateixa peça i si hi intervenia més d’un instrument, cadascun sabia quan havia de sonar i quan deixar de fer-ho. El volum de la música no era estrident, no eixordava.
--Que guai!-- va dir el Nil tot content.
—Avui és el dia de la música— li va contestar el seu pare.
—Oh, que bé! Avui no aniré a l’escola! ―va dir el Nil.
—Com que no? Avui també hi has d’anar ―li va contestar el pare.
El Nil va fer mala cara, però quan va sortir al carrer va veure que tothom cantava i ballava. Els que abans desafinaven també cantaven, i ho feien molt bé. Els que fins aquell moment no sabien ballar, es movien com els millors balladors. Al carrer tot era una gran festa.
La música anava canviant, sonaven cançons de nens, música del mòbil, música de grans. Tot era música i més música.
Els nens i els mestres es van passar tot el dia passejant pels carrers, hi trobaven nens d’unes altres escoles i van fer molts amics. Canviaven els esmorzars, s’explicaven que eren de la classe dels esquirols, de la classe de les tortugues, de la classe dels peixos... Hi havia una pila de classes! Parlaven dels programes que més els agradaven, del menjar que trobaven més bo, de les joguines, de les vacances. De tot el que volien.
Aquell dia ningú no es va barallar amb ningú, a tothom li agradava el menjar que li donaven, encara que fos verdura i no una pizza o patates fregides.
Tots estaven molt contents i la música va durar tot el dia. L’endemà hi tornava a haver el soroll de sempre.
El Nil va preguntar:
--Com és que avui hi torna a haver soroll?
--Perquè a les dotze de la nit es va acabar el dia de la música— va contestar-li el pare.
--Tant divertit que era... ―va dir el Nil.
Però qui era el director de l’orquestra? Perquè n’hi havia d’haver un. I sabeu qui era? El semàfor més vell de tots. Quan canviava de color també canviava la música.
Tots els vehicles tocaven la mateixa peça i si hi intervenia més d’un instrument, cadascun sabia quan havia de sonar i quan deixar de fer-ho. El volum de la música no era estrident, no eixordava.
--Que guai!-- va dir el Nil tot content.
—Avui és el dia de la música— li va contestar el seu pare.
—Oh, que bé! Avui no aniré a l’escola! ―va dir el Nil.
—Com que no? Avui també hi has d’anar ―li va contestar el pare.
El Nil va fer mala cara, però quan va sortir al carrer va veure que tothom cantava i ballava. Els que abans desafinaven també cantaven, i ho feien molt bé. Els que fins aquell moment no sabien ballar, es movien com els millors balladors. Al carrer tot era una gran festa.
La música anava canviant, sonaven cançons de nens, música del mòbil, música de grans. Tot era música i més música.
Els nens i els mestres es van passar tot el dia passejant pels carrers, hi trobaven nens d’unes altres escoles i van fer molts amics. Canviaven els esmorzars, s’explicaven que eren de la classe dels esquirols, de la classe de les tortugues, de la classe dels peixos... Hi havia una pila de classes! Parlaven dels programes que més els agradaven, del menjar que trobaven més bo, de les joguines, de les vacances. De tot el que volien.
Aquell dia ningú no es va barallar amb ningú, a tothom li agradava el menjar que li donaven, encara que fos verdura i no una pizza o patates fregides.
Tots estaven molt contents i la música va durar tot el dia. L’endemà hi tornava a haver el soroll de sempre.
El Nil va preguntar:
--Com és que avui hi torna a haver soroll?
--Perquè a les dotze de la nit es va acabar el dia de la música— va contestar-li el pare.
--Tant divertit que era... ―va dir el Nil.
Però qui era el director de l’orquestra? Perquè n’hi havia d’haver un. I sabeu qui era? El semàfor més vell de tots. Quan canviava de color també canviava la música.