LES SABATES
Un matí d’estiu la Maria va sortir de casa per anar a la platja. Així que va ser al carrer, va tenir una gran sorpresa: els rètols de tots els carrers havien desaparegut. Va començar a caminar, però en un moment es va despistar i es va perdre. Va pensar que el millor era preguntar a la gent que s’anava trobant.
Va veure una senyora i li va dir:
—Perdoni, em podria dir com ho haig de fer per anar a la platja?
—Ai maca, no ho sé, com que no hi ha cap rètol, estic molt desorientada.
Va anar preguntant a tothom que veia pel carrer, un nen, un senyor amb barret, una velleta amb bastó..., tots li responien el mateix, que s’havien despistat i no li podien dir com s’arribava a la platja.
La Maria no volia trucar als seus pares per no espantar-los. Com que ja s’havia perdut, va continuar caminant, pensava que potser passaria per davant d’una casa, una botiga o una plaça conegudes i podria arribar a la platja.
En una cantonada va veure el seu amic Quim, se li va acostar corrent i li va dir:
—Hola! On vas? Jo volia anar a la platja, però com que als carrers no hi rètols, m’he perdut.
—Jo també volia anar a la platja i també m’he perdut. He preguntat a molta gent com hi havia d’anar però tothom estava desorientat.
—Doncs a mi m’ha passat el mateix.
—Si anem plegats serà com si no estiguéssim tan perduts.
I tots dos es van posar a caminar pels carrers sense nom.
La Maria va veure dos parells de sabates al mig d’una avinguda i va dir al Quim:
—Mira quines sabates!
—Sí. Que estrafolàries!
El Quim va dir això perquè les sabates eren molt més altes de davant que de darrere, eren molt punxegudes i cadascuna era d’un color diferent, verd, morat, groc i carbassa. Van anar cap a les sabates i se les van calçar. La Maria la verda i la carbassa, el Quim la morada i la groga.
Quan van estar ben calçats, les sabates es van posar a avançar fent salts, al principi la Maria i el Quim ho trobaven molt divertit, al cap d’una estona ja no els feia tanta gràcia, però com que les sabates sempre es movien, no se les podien treure.
I les sabates els van portar a la platja!
La Maria i el Quim es van estar banyant molta estona, també van fer un castell de sorra i van prendre el sol perquè volien posar-se molt morenos.
A l’hora de tornar el Quim va dir:
—I ara com anirem a casa?
—Les sabates ens hi portaran! Si ens han acompanyat fins aquí també ens acompanyaran fins a casa.
Es van tornar a calçar aquelles sabates tan estranyes que, com havia dit la Maria, els van portar cap a casa. I és que aquelles sabates no només eren especials per la seva forma i els seus colors. Eren màgiques i portaven la gent allà on volia.
La Maria i el Quim van fer plegats un tros del camí i, quan es van separar per anar cadascú cap al seu carrer, la Maria va dir:
—Quin matí més divertit! A veure si demà és igual! Què et sembla si també anem a la platja?
—És clar que sí! ―va dir el Quim.
Però un cop a casa, quan es van descalçar, les sabates tan màgiques van desaparèixer. I l’endemà no va ser igual, tots els carrers tenien rètols. La Maria i el Quim van anar a la platja i durant el camí per arribar-hi no van tenir cap aventura.
Va veure una senyora i li va dir:
—Perdoni, em podria dir com ho haig de fer per anar a la platja?
—Ai maca, no ho sé, com que no hi ha cap rètol, estic molt desorientada.
Va anar preguntant a tothom que veia pel carrer, un nen, un senyor amb barret, una velleta amb bastó..., tots li responien el mateix, que s’havien despistat i no li podien dir com s’arribava a la platja.
La Maria no volia trucar als seus pares per no espantar-los. Com que ja s’havia perdut, va continuar caminant, pensava que potser passaria per davant d’una casa, una botiga o una plaça conegudes i podria arribar a la platja.
En una cantonada va veure el seu amic Quim, se li va acostar corrent i li va dir:
—Hola! On vas? Jo volia anar a la platja, però com que als carrers no hi rètols, m’he perdut.
—Jo també volia anar a la platja i també m’he perdut. He preguntat a molta gent com hi havia d’anar però tothom estava desorientat.
—Doncs a mi m’ha passat el mateix.
—Si anem plegats serà com si no estiguéssim tan perduts.
I tots dos es van posar a caminar pels carrers sense nom.
La Maria va veure dos parells de sabates al mig d’una avinguda i va dir al Quim:
—Mira quines sabates!
—Sí. Que estrafolàries!
El Quim va dir això perquè les sabates eren molt més altes de davant que de darrere, eren molt punxegudes i cadascuna era d’un color diferent, verd, morat, groc i carbassa. Van anar cap a les sabates i se les van calçar. La Maria la verda i la carbassa, el Quim la morada i la groga.
Quan van estar ben calçats, les sabates es van posar a avançar fent salts, al principi la Maria i el Quim ho trobaven molt divertit, al cap d’una estona ja no els feia tanta gràcia, però com que les sabates sempre es movien, no se les podien treure.
I les sabates els van portar a la platja!
La Maria i el Quim es van estar banyant molta estona, també van fer un castell de sorra i van prendre el sol perquè volien posar-se molt morenos.
A l’hora de tornar el Quim va dir:
—I ara com anirem a casa?
—Les sabates ens hi portaran! Si ens han acompanyat fins aquí també ens acompanyaran fins a casa.
Es van tornar a calçar aquelles sabates tan estranyes que, com havia dit la Maria, els van portar cap a casa. I és que aquelles sabates no només eren especials per la seva forma i els seus colors. Eren màgiques i portaven la gent allà on volia.
La Maria i el Quim van fer plegats un tros del camí i, quan es van separar per anar cadascú cap al seu carrer, la Maria va dir:
—Quin matí més divertit! A veure si demà és igual! Què et sembla si també anem a la platja?
—És clar que sí! ―va dir el Quim.
Però un cop a casa, quan es van descalçar, les sabates tan màgiques van desaparèixer. I l’endemà no va ser igual, tots els carrers tenien rètols. La Maria i el Quim van anar a la platja i durant el camí per arribar-hi no van tenir cap aventura.